dijous, 8 de setembre del 2011

SAN VITO LO CAPO





Després de deixar els terrenys erms i secs on s'assenten les ruïnes de Segesta, la carretera ens porta cap a la platja, buscant la frescor de les aigües netes i clares del Mediterrà.

Aquest recorregut pel sector extrem del nord-oest de l'illa permet conèixer els dos paisatges més característics de Sicília: el costaner i les extensions de prat més erm, dominat pels colors grocs dels matolls i a on el verd dels arbres intenta guanyar tímidament espai.

Des del poblet costaner de Castellammare del Golfo una carretera voreja la reserva natural dello Zingaro i arriba fins a l'extrem de la península on trobem el poble de San Vito lo Capo.

Aquesta és una de les estacions turístiques més atraients per als sicilians i no és per altra cosa per la qualitat de les seves aigües, d'un blau cel intens contrastat amb el blanc de la sorra. Realment convida a banyar-s'hi.

Un dels principals atractius de San Vito és al seva gastronomia.

El plat característic d'aquí és el cus-cus de peix i sols per tastar-lo ja val la pena arribar-hi.
El cus-cus de peix és una herència culinària de quan l'ocupació àrab de l'illa i cada any s'organitza una festa popular dedicada a aquest típic plat.

El dinar l'encetem amb uns antipasti abundosos, ho reguem tot amb un dels magnífics vins blancs sicilians i ho rematem amb un dels postres més típics de l'illa: els exquisits cannolis.

Una de les conclusions que treurem del viatge a Sicília és, precisament, que aquest és un dels millors destins que pugui haver-hi per als qui vulguin practicar el turisme gastronòmic. Com aquí no es menja enlloc.

dimecres, 10 d’agost del 2011

SEGESTA





Segesta era una ciutat nadiua posteriorment ampliada pels grecs i també pels romans, enfrontada històricament amb la ciutat de Selinunte, fou atacada pels vàndals i posteriorment arrasada pels sarracens en el segle IX.

Avui en dia romanen en peus dos dels seus monuments principals: el temple i el teatre. De la resta de la ciutat en queden els vestigis dalt del turó que domina tota la plana.

Es diu que les ruïnes de Segeste han esdevingut les més romàntiques de Sicília i això és degut a la simbiosi perfecta de les restes arqueològiques amb el paisatge que les envolta. I la raó és perquè l'entorn s'ha conservat totalment verge en no edificar-se cap ciutat sobre seu.

Anar a Segesta vol dir passar calor en la majoria dels mesos de l'any, per arribar a les restes de la ciutat i el teatre cal ascendir una pujada de dos quilòmetres que hom pot estalviar-se agafant l'autocar que porta des de l'aparcament fins a dalt del turó. Si no hi anem a peu, però, perdem una mica de la perspectiva del lloc i el gaudi d'anar veient com apareix el temple a mesura que enfilem el camí.

L'ascenció val la pena, doncs dalt de tot el regal és l'impressionant teatre grec, el millor conservat de la illa. En aquest lloc pren carta de naturalesa el criteri dels grecs d'utilitzar el paisatge com a teló de fons dels seus teatres.

A banda d'això, serà possiblement l'únic dels teatres de Sicília que trobareu sense grades o escenaris moderns afegits en motiu d'algun festival de música que hi programen i que solen distorsionar la visió d'aquests monuments. El de Segesta sempre el trobareu immaculat, talment com si encara haguessin d'aparèixer els actors a representar les seves tragèdies gregues.

El temple de Segesta és del segle V a.C. i és un dels més ben conservats de la illa atès que no va ser expoliat. És un temple inacabat d'estil dòric, les columnes apareixen sense estriar i no va arribar a tenir mai sostre.

Davant seu hom empetiteix davant la capacitat d'aquells arquitectes per arribar a construir edificis de tanta monumentalitat.

Segesta és per als amants de l'arquitectura, l'arqueologia i la història, el millor lloc per a començar a descobrir els monuments de l'antiga Sicília.

dilluns, 8 d’agost del 2011

TRAPÀNI





Trapàni és una ciutat que es mira al mar, construïda sobre una península que es va protegir amb bastions i muralles de les quals encara en queden restes, com de les torres que defensaven l'entrada del port.

La millor manera per visitar la ciutat és fent un recorregut per la zona de vianants de la Via Garibaldi. Aquesta artèria principal ens permet descobrir a banda i banda grans palaus barrocs i esglésies com la catedral de San Lorenzo, com també l'edifici de l'Ajuntament amb els seus dos rellotges.

La Via Garibaldi també és un lloc ideal per a prendre un café (els ristrettos italians són exquisits) o un refresc a qualsevol hora i en una de les terrasses que es troben en tot el seu recorregut.

Prop d'aquesta zona també podem trobar l'antiga presó, un voluminós i sòlid edifici adornat amb quatre gegants de pedra que sostenen el voladís d'una finestra del primer pis. Són fets a imatge i semblança dels "telamons" que veurem més endavant en el temple de Zeus d'Agrigento.

Com a ciutat marinera i de pescadors que és un dels seus atractius és el mercat de peix que cada matí es pot trobar a la Piazza del Mercato del Pesce.


divendres, 5 d’agost del 2011

LA VOLTA A SICÍLIA




Diferents imatges de la icona més característica de Sicília: l'esvàstica de tres braços d'origen grec anomenada "Trinacria" i que forma part de l'escut i la bandera de la illa. Aquest és el nom
antic de la illa.La darrera fotografia és una esvàstica de quatrebraços d'origen antic, que simbolitza el sol, i que va ser adoptada pels nazis. La vaig fotografiar al museu arqueològic d'Agrigento.


El darrer viatge que vam fer amb l'Anna -i per tant del que guardo encara els records més frescos- va ser aquest darrer mes de maig.

Durant vuit dies vam fer la volta a l'illa italiana de Sicília, la major illa del nostre Mediterrani i un destí turístic de primer ordre que, per aquesta època encara no està atepeïda de visitants.

L'arribada la vam fer a l'aeroport de Tràpani i amb un vehicle llogat vam recórrer tota la illa d'oest a est i de nord a sud.

Ens vam trobar amb un territori plenament mediterrà, ja sigui de clima, de gastronomia, de manera de viure ... per tant no és un destí exòtic , sinó un espai reconeixible i proper, com de casa.

Potser la primera característica que el diferenciava d'altres racons és l'amalgama de cultures antigues que hi han deixat petjada: grecs, romans, àrabs, francesos i també catalans mateixos (potser pel pas dels nostres reis en aquella illa ens hi podem sentir una mica com a casa).

En aquest bloc us faré un relat cronològic del viatge a Sicília, entenent que així faig una proposta de recorregut de vuit dies que pot ser útil per a qui vulgui tenir una orientació de què i com veure la illa en els mateixos dies que vam utilitzar nosaltres.




dijous, 4 d’agost del 2011

PRODUCTES DE LA TERRA





Diuen que no es pot abandonar un lloc sense tastar els productes que aquest t'ofereix, només així pots saber com és la gent del país. Jo no sóc dels que aprecio amb excés el que podríem anomenar "turisme gastronòmic", però si que tinc clar que un país o un territori que sap cuinar i agradar cuinant és un lloc de riquesa en tots els aspectes (i no em refereixo a riquesa en sentit econòmic, sinó a riquesa en sentit humà).

El Perigord és un d'aquests llocs. Les matèries primeres són aquí de primera qualitat i la cuina és prou elaborada com per a gaudir d'ella.

El producte rei és sense cap mena de dubte l'ànec i l'oca. No ha d'estranyar que aquesta comarca sigui la capital francesa dels productes derivats d'aquests bestiar de ploma que tenim tan abandonat al nostre país. Els foies del Perigord són els més reconeguts de França. Els magrets o els confits d'ànec, l'amanida d'ànec... són excel·lents.

La tòfona, no cap dir-ho, també és un producte de primera qualitat que es troba abundantment en aquesta terra.

Els camps de nogueres també s'extenen per tot aquest paisatge i del seu fruit n'elaboren licors, entre ells algun amb denominació de "ratafia".

Tota la regió també és productora de bons vins i de fet la denominació de "Perigord porpre" a la comarca de la qual és capital Bergerac, pren el nom del color del raïm.

En definitiva, el Perigord és un territori on els sibarites hi poden gaudir d'allò més.

LA VIDA SOTA TERRA AL PERIGORD






La comarca del Perigord, amb les seves cingleres de roca calcària, boscos frondosos i rius abundants, va esdevenir un entorn privilegiat per a que els primers homes prehistòrics s'hi establissin. Des dels inicis dels temps aquest entorn va ser ocupat per l'home i hi va deixar empremta amb l'ocupació de coves i balmes.

Si seguim la vall del Vézère hi trobarem els amants de la prehistòria hi trobaran la major aglomeració de vestigis d'aquell temps. El recorregut ens portarà fins a Les-Eyzies-de-Tayac , on precisament hi ha el Museu Nacional de la Prehistòria.

Hi ha moltes coves amb records del pas de l'home, però la principal és Lascaux al poble de Montignac. Es diu que és la "capella sixtina de l'art prehistòric" i avui en dia es pot visitar una rèplica totalment fidel a l'original, atès que l'excés de turistes malmetia irreversiblement les precioses pintures que els nostres ancestres van deixar en aquella cova.

La rèplica no decep, la quantitat i qualitat de pintures és tan espectacular i que un no deixa d'enamorar-se dels artistes que van fer aquella obra.

A mesura que avancem en el temps els habitants de la zona no van deixar pas el refugi i la seguretat que els oferien les balmes dels serrats i cingleres. El que van fer va ser adaptar l'espai a les noves construccions i és així com poder admirar la casa forta o castell troglodític de Reignac.

Seguint la mateixa vall s'arriba a una nova mostra de l'aprofitament de les cingleres: el poble de La Roque Saint-Christophe.

En queden pocs vestigis, tot i que una maqueta ens permet fer-nos una idea perfecte de com devia ser en aquell temps. Es tracta de tot un poble que va ser construït verticalment en la mateixa cinglera, aprofitant terrasses naturals i balmes excavades en la roca. Durant l'Edat Mitjana es va fortificar tot el lloc per a convertir-lo en inexpugnable.

Més enllà de la vida de l'home sota terra tota la regió també és plena de grutes i coves naturals i visitables, les quals no van oferir refugi en temps pretèrits, però que ara ofereixen al visitant l'encant de les concrecions naturals d'estalagtites, estalagmites, rius d'aigua subterrània, ... formes capritxoses fetes per la paciència de la natura que envolten de màgia qui les observa.

MARQUEYSSAC







El Perigord està ple de jardins públics i privats: Cadiot, Eyrignac, castillo de Losse, les jardins de l'Imaginaire, Hautefort, Jardins d'Eau... quasi tots ells formen part del complex dels castells romàntics que s'hi van edificar. Alguns són jardins a l'anglesa , d'altres del tipus francès. Fins i tot n'hi ha algun d'inspiració japonesa i un de plantes tropicals a la Roque Gageac.

Uns de molt recomanables són els jardins del castell de Marqueyssac.

Els anomenen jardins "suspesos" atès que es troben dalt de tot d'una carena i s'obren a una espectacular cinglera que s'aboca directament sobre el riu Dordonya.

La vista d'ocell des d'aquí és espectacular, doncs la panoràmica s'obre a tota la vall i sobre el poble de la Roque Gageac. És un bon lloc per a fer un recorregut romàntic sota els arbres, ja sigui de dia com de nit, doncs els mesos d'estiu il·luminen els jardins amb espelmes.

La part més treballada dels jardins és la zona dels boixos curosament tallats amb formes arrodonides i quadrades, les mans d'experts i pacients jardiners han donat aquestes formes singulars i quasi màgiques.

Més informació en el següent enllaç: Jardins de Marqueyssac